Ha mort
Josep Maria Terricabres , filòsof, catedràtic, humanista, polític actiu, defensor
de Catalunya i els valors republicans. Va ser eurodiputat per Esquerra
Republicana de Catalunya. Te diversos llibres d’assaig sobre filosofia.
BLOG ABOUT PHOTOJOURNALISM, DOCUMENTARY REPORTAGE AND OPINION. BLOC SOBRE FOTOPERIODISME, REPORTATGE DOCUMENTAL I OPINIÓ.
Ha mort
Josep Maria Terricabres , filòsof, catedràtic, humanista, polític actiu, defensor
de Catalunya i els valors republicans. Va ser eurodiputat per Esquerra
Republicana de Catalunya. Te diversos llibres d’assaig sobre filosofia.
la Demarcació de Girona del Col·legi de
Periodistes i la Diputació de Girona van inaugurar ahir dijous una exposició amb
les fotografies presentades al concurs dels premis Carles Rahola de periodisme
local de 2023.
La mostra es podrà visitar fins al 10 de maig, de dilluns a divendres, de 10 del matí a 2 de la tarda, i també les tardes de dimecres, de 4 a 7. Lloc; a la seu del col·legi carrer Nou del Teatre, 1 de Girona. Entrada gratuïta.
L'expresident de la Generalitat de Catalunya
Quim Torra i el fotoperiodista Oscar Rodbag han presentat a l’espai
Escola del Foment de Girona un llibre sobre la figura històrica de Sant Jordi. El llibre aprofundeix
en la llegenda del heroi i patró de
Catalunya. L'obra ha estat editada per Cossetània.
La llibreria Les Voltes de Girona ha organitzat la presentació a l'espai Escola d'El Foment
i el periodista Jordi Caupena ha presentat l’acte. Òscar Rodbag ha
recreat l’època del cavaller, amb unes
extraordinàries fotografies. A comptat amb l'ajuda de l'Associació Medieval de la Llegenda
de Sant Jordi de la població de Montblanc i amb la participació de centenars de
figurants, sense que hi falti el drac.
Una bona opció per aquest Sant Jordi que tenim
a tocar
Amb l’aula magna de la Casa de cultura plena a vessar, Vicent Partal va tancar la XII Setmana dels Rahola amb una conversa intensa i interessant amb la periodista Marta Masó.
El director de Vilaweb va parlar de política
internacional, nacional i també com no, de periodisme.
Partal va parlar de esdeveniments que va cobrir, com la caiguda del mur de Berlin, la guerra dels Balcans o la revolta dels
estudiants de Pequín. També va donar la seva opinió sobre la guerra d’Ukraïna “—Europa hauria de fer més per parar els peus
a Rússia en la guerra de Ukraïna, ja que hi ha el perill que Putin pugui
arribar fins a Berlín”—.
Sobre el procés Vicent Partal va dir que l’amnistia
no hauria de ser una eina perquè la gent se’n anés a casa i ja està, sinó per
seguir lluitant fins aconseguir els objectius que ens hem proposat perqué son
possibles.
L'acte de lliurament dels XV Premis Rahola de
Comunicació Local es farà el dijous 29 de febrer (20 h) a l'Auditori de Girona.
L'acte serà conduït per Andreu Juanola i Manel Vidal, membres del pòdcast La
Sotana
Tomás Alcoverro el “Degà de l’Orient Mitjà” a
conversat amb Mar Camps en la segona jornada de la XII Setmana dels Rahola.
Tomás Alcoverro el periodista que els
conflictes triaven; estava a Teheran quan va començar la revolució islàmica de
Khomeini. Es trobava a Beirut quan va
començar la guerra àrab-israeliana.
Amb el títol “No sé si m’explico” el periodista
Ramón Besa enceta la Setmana dels Rahola. En una conversa amb el periodista
esportiu Xevi Massachs, reflexiona sobre la seva trajectòria, l’ètica
periodística i el futur de la professió.
Besa que reivindica el seus orígens de pagès, ha
parlat llarg i extens dels mals del periodisme, de com les promocions en un
passat van fer que la gent comprés més diaris, però no per llegir notícies,
sinó per aconseguir un llibre, un disc una paella o un rellotge. Les promocions no van aconseguir apujar el nombre de subscriptors igual que
tampoc ho han aconseguit les noves eines digitals, avui sovint la gent ja en
tenen prou amb el tweet i no acaba anant a la notícia ni pagant una subscripció.
Besa s’ha explicat d’allò més bé durant una hora i mitja i no ha parat de reivindicar el periodisme que ell va viure, el de la jerarquia de les redaccions ara que tothom treballa des de casa. —no dic que s’hagi de tornar a treballar com abans, però si que penso que cal buscar una fórmula perquè el periodisme s’aprengui no només a la facultat amb un grau, sinó aprenent l’ofici també, treballant al costat dels grans mestres, al carrer i parlant amb la gent—.Dimecres 21 a les sis de la tarda, serà el degà dels corresponsals a l’Orient Mitjà, Tomàs Alcoverro, el que conversarà amb la periodista Mar Camps a la Biblioteca Pública Carles Rahola.Dimecres 21 a les sis de la tarda, serà el degà dels corresponsals a l’Orient Mitjà, Tomàs Alcoverro, el que conversarà amb la periodista Mar Camps a la Biblioteca Pública Carles Rahola.
A primera hora del matí ha començat la mobilització de la gent del camp. Centenars de tractors vinguts de diferents punts de la demarcació de Girona han ocupat el centre de la ciutat.
Els pagesos s'han concentrat davant de la seu de la Generalitat on han repartit pomes, abocat unes quantes bales de palla i llegit un manifest amb un seguit de punts reivindicatius. També han demanat posar fi a la burocràcia que ofega el sector i apostar per la sostenibilitat del camp. El lema del manifest era: “La nostra fi, la vostra fam. Després han acabat tallant la N-II i l’AP-7 a Medinyà en els dos sentits de la marxa. Les protestes continuaran demà.
Tura Soler va presentar dilluns passat dia 20 a la Casa de
Cultura de Girona, amb rigor i una mica d’humor negre, el seu nou llibre, “Rigor
Mortis”, on explica els casos del reconegut i popular forense Narcís Bardalet.
Va estar acompanyada per Narcís Bardalet, el
protagonista principal del llibre i del magistrat Fernando Lacaba, que va fer-ne la presentació.
Tura Soler va començar relatant com s’havien conegut ella i el forense « va ser a l’any 1986 enmig d’un gran incendi a la serra de Les Alberes, s’havia estavellat un avió que participava en l’extinció del foc. Jo era llavors becaria a el PUNT DIARI i em van enviar a cobrir aquella tragèdia. Estava amb altres professionals i agents de la Guardia Civil. De sobte ens vam veure acorralats pel foc amb flames de trenta metres d’alçada, espantats i sense sortida, de cop van veure aparèixer d’entre el fum amb un mocador tapant-li la boca, Narcís Bardalet que tot seguit ens va tranquil·litzar; —no patiu si el foc arriba aquí, anirem on ja estigui cremat— ens va dir».
Allà va néixer una forta amistat entre la periodista i el forense. Al llarg de més de trenta anys han compartit infinitat de casos, investigacions i anècdotes. Ara tots dos expliquen les seves vivències i experiències professionals, cosa que els ha valgut l'apel·latiu de “l’estranya parella”.
Tura Soler va presentar el seu llibre com la
vida del forense novel·lada i a Narcís Bardalet com “el nen que li feien por
els morts”. El llibre explica la vida d’un nen que als set anys mirava sota
el llit per si hi havia algun mort, de la por que li feien, i com després més tard, la seva curiositat va
vèncer aquesta por i dedicaria tota la seva vida a estudiar els morts.
Bardalet va començar dient que morim igual que
naixem; «naixem sense dents i morim sense dents. Naixem que els esfínters no es
controlen i morim sense poder controlar els esfínters. Naixem sense saber
caminar i morim sense poder caminar. Naixem que el “pitu” només ens serveix per
fer pipí i morim que ni per això serveix moltes vegades». Bardalet va continuar
dient que la vida és immensament fràgil i que morir-se és molt fàcil; « és molt
fàcil, molt i molt, mireu si és fàcil, que no fa falta fer res, només cal
esperar».
També va fer referència a les estadístiques; «avui hi ha a la província unes trenta persones a les que el món els
hi caurà a sobre, els hauran diagnosticat un càncer. Hi ha entre set i vuit persones que ara
estan “de puta madre” i demà no hi seran, mort sobtada, accident. Tu mai saps
que et passarà , mai saps quan et moriràs, només algunes persones ho saben, les
que poden elegir quan, on i com; els suïcides».
Bardalet va proposar que algun dia la ciència i les lleis s’hauran de replantejar el concepte de mort. «La ciència i les lleis som com les vies del tren; van juntes en la mateixa direcció però mai es creuen i s’haurien de trobar. Fa poc quan es moria un avi era enterrat en 48 hores i ja està. Ara les coses han canviat, us posaré un exemple; l’Arturo va tenir un accident de moto i va arribar mort a l’hospital. Els familiars de l’Arturo donen els seus òrgans per transplantaments. L’Arturo va ser declarat jurídicament mort i enterrat, però el 80 per cent de l’Arturo segueix viu com a subjecte biològic. Per tant l’Arturo és mort? si, però no tant. Entraríem doncs en el concepte de mort a terminis (riures a la sala) i caldrà a la llarga revisar el concepte de mort».
Bardalet, que va fer una vegada l’autòpsia a
una mòmia egípcia i va embalsamar Salvador Dalí, va explicar una anècdota
curiosa de com els egipcis van aprendre la tècnica de la momificació; « El
xacal sempre ataca les seves preses per l’esquerra i mossegant l’abdomen, per què?
perquè hi troba aigua i es pot assedegar i perquè a l’esquerra no hi ha el fel que és amarg. Després de menjar-se les vísceres, abandonen les víctimes. Els animals morts acabaven dissecats sota el sol del desert. Per embalsamar s’ha de
començar per dissecar primer, així els egipcis van aprendre dels xacals l’art
de la momificació i van elevar el xacal a la categoria de Déu, l’Anubis».
El forense va acabar amb algunes reflexions
com, «l’èxit està sempre darrera de la por. Que la millor mort que podem tenir
és casa, acompanyats i sense dolor» i es va acomiadar amb un irònic «si no ens
tornem a veure, que sigui per manca de llum».
Si volem sobreviure ens hem de deshumanitzar.
Vostè com marxista, te la sensació d’haver
perdut la batalla contra el capitalisme¿?
Si, el capitalisme ha fet una feina tant bona,
ha aconseguit que les élites extractives tinguin ideologia pràctica en aquests
moments i han aconseguit també convèncer les nostres elits comunistes amb la
globalització, que és la pitjor idea que ha tingut la humanitat, aquest sistema
injust, ens han portat al llindar de l’extinció.
Considera el sistema capitalista responsable d’aquest
desastre ¿?
Son responsables molt directes de
l’aprofitament que n’ha fet tothom d’aquest tipus de plantejaments. El
capitalisme és un sistema totalment anacrònic, parteix de les lleis
biològiques, no de les lleis socials i per tant és el pitjor que ens podia
passar i la globalització és l’expressió claríssima d’aquest inter-imperialisme
que hi ha al món, es un gran problema, perquè genera moltes contradiccions.
El comunisme seria la solució¿?
L’estructura més gran que hi ha al món és el
Partit Comunista Xines, els comunistes hem aconseguit a molts llocs i en aquest
cas a Xina, fer una munió de plantejaments tant potent, que hem fet la
organització més gran de la història de la evolució humana. El problema és que
a la vegada hem assumit conceptes que van contra el desenvolupament del nostre
propi sistema. Però cap altre instrument com el marxisme, ha estat capaç de fer
una organització així i no se sap la importància que té. ho explico perquè la
gent això no ho dimensiona, perquè no s’explica, la informació sempre és esbiaixada i contra el comunisme directament.
Vostè diu
que anem cap el col·lapse¿?.
No és que hi anèm, ja estem col·lapsant, en el meu darrer
llibre [El futur de la humanitat, Ara Llibres, 2022] ho explico i proposo un decàleg per evitar el col·lapse, deu
punts, que recorden els deu manaments.
Diu que ho evolucionem o fem la revolució, fan
falta líders¿?
No fan cap falta. El lideratge és una cosa
biològicament atrassada. Això és història passada, de societats que no tenen
res a veure amb les societats de la revolució científico-tecnològica. Compta
que 50 anys d’ara son 10.000 d’abans. El lideratge és una qüestió de la
teologia animal, tots els animals amb una certa agrupació, utilitzen el
lideratge. Nosaltres com animals racionals hem tingut temps d’evolucionar i
veure que els líders son el pitjor que hi ha. A sobre d'una espècie imbècil,
acabem escollint imbècils.
Llavors que caldria fer en una societat tant
manipulable com la nostre¿?
A les societats nostres modernes, avançades, fa
falta direcció i coordinació. Les societats sempre han estat manipulables, la
fake news més gran i més ben construïda de la història almenys a occident, és
la d’Adam i Eva. A còpia de repetir-la, la gent la acaba tenint esperança tenint
fe, perquè ho veu proper. La racionalitat costa molt més d’integrar-se als
processos socials, ja que depèn de la lògica, de fer-se preguntes; perquè, com, i la fe depèn només de
repetir-ho tant com calgui. Els humans des de que tenim consciència, el primer
que fem és desinformar, perquè és una forma d’agafar avantatge selectiva
respecta al teu entorn. Desinformar vol dir no informar. Quan es fa el foc els
que el tenien amagat, no explicaven com el feien, així en un sector determinat
tenies factors selectius que t’ajudàven a créixer i també et donava poder. La
competitivitat selectiva del passat, ens ha fet competitius com espècie en el
futur.
Aquest és un comportament essencialment humà¿?
Absolutament, la gent que diu que el que està
passant no ha passat mai menteix, el nostre cervell és el mateix, ha
evolucionat, per tant hi ha algunes coses del substracte, que sempre son igual
d’humanes, som una evolució de la naturalesa.
Marx diu que la lluita de classes és el motor
de la història, encara hi ha lluita de classes¿?
Com revertim aquesta cursa cap al desastre¿?
El sistema capitalista no soluciona els
problemes que està generant està esgotat. I no perquè haguem estat capaços de
tombar-lo, sinò perquè té 300 anys, és vell i no té cap possibilitat de créixer
d’acord amb el funcionament social i qualsevol sistema que no soluciona els
problemes que genera acabarà col·lapsant, Marx un del pensadors que ha produït
més transformacions socials ja ho va plantejar. per això encara avui lluiten
contra les seves idees.
Perquè no hem pogut tombar el capitalisme¿?.
Els comunistes hem tingut errors molt grans, no
hem fet prou autocrítica, però ara l’estem fent, no estem purgant pecats com diuen,
sinó superant aquests errors. En el llibre que he fet El Futur de la humanitat, un dels deu manaments es diu la
individualitat col·lectiva. Un dels errors és que no escoltem a les persones i
és molt important escoltar, sobre tot quan tens qüestions que tu no tens clar
de poder solucionar. Si ets un director d’un equip o un coordinador has
d’escoltar, es molt important, després faràs el que convingui però primer
escoltar. Quan no escoltem la gent es torna individualista. “Ningú m’escolta,
millor estar amb mi mateix”, això és l’individualisme. El que s’ha de forçar és la individualitat
col·lectiva, construïr des de l’individu lo comunitari. Hem fet estructures
socials, on l’individu en forma part, però una part mecànica, hem trencat tota
la iniciativa que hi pot haver en el pensament social humà. El comunisme futur,
com a interdependència social i solidària, es basa en que la gent es senti
escoltada i sigui protagonista de la història col·lectiva.
Això seria socialitzar el pensament¿?
Si i el pensament crític. I si tothom actua de
forma que permeti els canvis i transformacions, si que canvies també el món. Es a dir el món s’ha de canviar a
partir de les persones. I ara mateix si tot el món, amb les possibilitats que
hi ha de comunicacions i tecnologies, es posa a fer el mateix arreu, la
transformació és possible. Un exemple molt pròxim a nosaltres; parlant amb les
classes extractives del nostre país, de Catalunya i Espanya, no es creien que
podéssim arribar on hem arribat, no es creien que hi hauria una rebel·lió.
Pensaven que podrien parar-ho. Els deia “això no ho parareu, això ho guanyarem
perquè és una convicció individual i una qüestió col·lectiva”. Els individus és
reforcen en les seves idees, les dels seus avis, la llengua, una voluntat
popular? No, una estructura social que té una voluntat històrica, això és el
que hi ha a Catalunya .
Vostè no era independentista¿?
No però també em vaig fer independentista. En
la meva conferència sobre la “Refundació del catalanisme” el 2002, jo no
parlava de independentisme, només d’unificació de forces i que fóssim
respectats, però des d’una perspectiva global de respecte als pobles. El que ha
acabat passant a Catalunya és un exemple de com es poden produir aquests
canvis; quan hi ha una convicció socialitzada, raons històriques, identitàries,
que és el més important que tenim els humans, perquè sense identitat no hi ha
diversitat.
Això ho havien de fer els partits¿?
Si però a Catalunya ha estat al revés, sovint
sentim coses per parts dels partits com és que el català no es parla, però és
que no s’ha fet res, mecànicament han fet que la gent a l’escola parli català
però no s’ha convençut a la gent que aquesta és una llengua que contribueix a
la diversitat perquè políticament no s’ha fet res.
Serem independents Catalunya¿?
Vostè a fet moltes coses fora de Catalunya¿?
Si, jo he fet molts equips, moltes estructures
en tres instituts d’evolució humana, he contribuït al museu de l’evolució. A
Catalunya, que era una avanguarda social, identitaria, cultural, no he pogut
fer res. La cultura s’ha deixat de banda i no parlo de subvencionar-la, parlo
de recolzar-la. Ho he pogut fer tot això a Castella i León, amb un president de
l’Opus que va entendre el missatge.
La intel·ligència humana ha arribat a punt en
que no evoluciona més¿?
La intel·ligència no te res a veure amb la
consciència, dos pilars de la humanitat. La intel·ligència és un procés
d’associació d’idees i conceptes que fan operatiu el treball. Es pot ser intel·ligent
i una mala persona, ignorant i una gran persona i intel·ligent i gran persona
perquè té consciència. Integrar consciència i intel·ligència és molt complicat
i això és clau ara mateix, que pot salvar l’espècie¿?, la intel·ligència artificial.
La AI ens permetrà avortar la globalització i fer la planetització. Sense un
big-data, una capacitat de interdependència molt gran, seria impossible
mantenir els sistemes energètics, col·laboratius.
La AI, ens pot arribar a controlar a nosaltres o
acabar amb l’espècie¿?
N’estic convençut però això serà bó. I si un
mecanisme ultrahumà que hem provocat nosaltres, ens extingís, perquè la nostre
consciència, el nostre treball mantingui un equilibri amb el planeta, seria
el més lògic.
El sistema no pot més¿?
Nosaltres hem apretat el sistema al límit i ara
ja no hi ha res a fer, ara petarà, no es pot reedressar. Un cop hagi col·lapsat,
tots aquests elements que ara discutim son els que es podran posar en
funcionament.
Hi haurà un abans i un després del conflicte
d’Ukraïna¿?
Segurament, A nivell polític militar, la
sortida a la Mediterrània de la flota russa des de Crimea és un tema important
i la OTAN continua pressionant el sistema de l’ex-Unió Soviètica per controlar
els pols estratègics, sobretot
l’exportació de grà. El conflicte s’ha d’entendre com una revolució
antiimperialista, com va fer Lenin.
Estaríem a la tercera guerra mundial¿?
Estem a la tercera guerra mundial encoberta,
això va començar pel control de matèries primes, del petroli i les conduccions
de gas ja amb el conflicte d’Afganistan,
després Irak. Ara ho veiem amb tot el que està passant també al Sagel,
Mali, Nigeria. Un cop acabats els conflictes, Àfrica, que te molt potencial, experimentarà
un creixement i en 30 ò 40 anys, agafarà el relleu de Xina i serà un dels continents
més avançats del món.
Podem viure una conflicte nuclear ara mateix¿?
És molt probable, tot el que hem inventat ho
hem acabat socialitzant, per tant amb les condicions actuals de conflicte, és
molt possible encara que probablement això no significaria l’extinció de
l’espècie, ni de la vida al planeta.
No ho crec, penso que serà una nova forma de
capitalisme, no he vist que en aquest sistema cap canvi ideològic ni que es
parli de planetització.
Planetització¿?
La demografia baixa, acabarem desapareixen per
falta de neixaments¿’
Som 8000 milions d’humans al planeta, som molt
pocs, i la població mundial disminueix Xina mateix pot perdre un 100 milions
d’habitants en tres anys. Si la nostre espècie no creix la probabilitat de
l’extinció si no hi ha biotecnologia social aplicada, és molt gran. En set
generacions l’espècie pot desaparèixer, parlo de probabilitats, però tenim molts mitjans per fer que no passi.
Que passa amb el canvi climàtic¿?
Hi ha dos models, però pren molta força segons
un informe de Copenhaguen, també de Rússia que amb l’aturada de les termohalines
(corrents oceàniques), la conductivitat de l’aigua ha pràcticament desaparegut
a les zones pròximes de l’hemisferi nord i podria començar una nova glaciació,
que segons tots els models, es produirà en aquest segle a partir de 2030.
L’espècie humana no està dissenyada per morir-nos
sinó per sobreviure¿?
La nostra espècie i la de qualsevol animal, la
consciència s’ha desenvolupat per sobreviure. De la mateixa manera que la
nostre consciència ens pot autodestruir, també ens pot generar una tendència a
transformacions continues per no fer-ho. En un futur podrem transformar-nos
fins agafar un tipus d’adaptació energètica ho humana que vagi més enllà del
principis de les forces naturals que coneixem. I això dependrà molt de la
intel·ligència artificial generativa i creativa.
Això faria sorgir noves espècies¿?
Si al final d’aquest segle serem diversos, pot
ser que hi hagin varies espècies. Molts no voldran ser modificats, per
qüestions conservacionistes o religioses i encara que la religió ha estat un
qüestió fonamental per convertir-nos en humans, ara la seva desaparició serà fonamental
per deshumanitzar-nos, perquè si volem sobreviure ens hem de des-humanitzar. Ho
explico en un llibre que encara no ha sortit això.
El nostre futur es conquerir el cosmos¿?
De fet ja venim de l’espai i ho farem de
conquerir el cosmos, tal com vam sortir d’Àfrica si volem sobreviure hem d’anar
a conquerir l’espai. Perquè la vida prosperi, el factor fonamental és la
reproducció i trobar un lloc per fer-ho, és la base del nostre futur. La
intel·ligència artificial creativa, la biomedicina i la biotecnologia seran
fonamentals. La conquesta del cosmos no és farà amb vida amb suspensio, sinò
enviant pre-vida; ovocits i esperma congelats, que màquines s’encarregarien de
fer prosperar en algun planeta llunyà.
Els amics més íntims de Miquel Ruiz li van
donar el passat dia 13 de març, un darrer adéu amb un homenatge pòstum i fent
un repàs de les anècdotes, facècies i moments viscuts amb el fotoperiodista de
Fortià al llarg de la seva vida.
L’acte que va tenir lloc a la Casa de Cultura
de la ciutat, hi van assistir El seu fill Isaac i la seva vídua Dolors, a més
de representants de la Diputació de Girona i del Col·legi del Periodistes
d’aquesta demarcació.
Quan el vaig conèixer, un estiu, allà ben
entrats els anys 80, me’l van presentar com en “Bragues”. Més tard vaig
descobrir el perquè; abans de començar a treballar com a fotoperiodista, en
Miquel portava una parada de llenceria fina pels mercats de la província.
Un dia vam coincidir en una feina tots dos.
Recordo com si fos ara; Era a la discoteca Bananas, a Roses.
Jo, amb les meves càmeres penjades al coll per documentar un esdeveniment i en
Miquel amb un flotador de cocodril dins la piscina que hi havia muntada al mig
de la pista, gaudint de la nit i la “Festa de l’aigua”.
En Miquel era una persona responsable i compromesa que estimava la seva feina, estimava la gent i estimava Bòsnia com ningú, tenia un lligam especial amb el país dels Balcans. En Miquel estimava la gent i per sobre de tot estimava la vida, aquesta vida que li ha girat l’esquena quan encara no li tocava. Bona llum i bona sort bon amic.